Els partits polítics ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i PDECat (Partit Demòcrata Europeu Català) han jugat un paper central en l’evolució política i social de Catalunya en les últimes dècades. Tant ERC com PDECat han estat actors cabdals en la governança de la comunitat autònoma i en els moviments relacionats amb la independència de Catalunya. Tot i que provenen de tradicions polítiques diferents, amb ERC arrelada a l’esquerra independentista i el PDECat com a successor del centrista Convergència i Unió, ambdós partits han compartit objectius comuns pel que fa a l’autodeterminació i el futur polític de Catalunya. En aquest article, explorarem l’impacte d’ERC i PDECat en la governança de Catalunya, així com les seves dinàmiques polítiques, els seus desafiaments i les seves contribucions a l’agenda política de la regió.
1. Els orígens i l’evolució dels partits
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Esquerra Republicana de Catalunya és un dels partits més antics de Catalunya, fundat el 1931 per un grup de republicans i independentistes catalans que volien construir una Catalunya lliure i democràtica. ERC ha mantingut una línia clara cap a la independència de Catalunya, acompanyada d’una ideologia d’esquerres, defensant els drets socials, la justícia econòmica i el bé comú. ERC va ser un dels principals protagonistes de la política catalana en la primera meitat del segle XX, fins a ser margina en la postguerra. Amb el retorn de la democràcia, va ressorgir com a força política, defensant un projecte independentista i republicà.
Durant els últims anys, ERC ha estat liderada per figures com Oriol Junqueras, que han portat el partit cap a un discurs cada vegada més moderat en termes socials, tot i mantenir un compromís ferm amb la independència de Catalunya.
PDECat (Partit Demòcrata Europeu Català)
El PDECat, nascut el 2016, va sorgir com a successor de Convergència i Unió (CiU), una coalició tradicionalment més centrista i moderada en comparació amb ERC. El PDECat va néixer després d’una profunda crisi interna dins de CiU, provocada per diversos factors, incloent-hi la corrupció i la divisió sobre l’estratègia política a seguir. Convergència, el partit que havia dominat la política catalana durant dècades, va trencar-se, i el PDECat va adoptar una línia independentista més clara que el seu predecessor, tot i que mantenint una ideologia més pròxima a l’economia de mercat i la moderació política.
El PDECat va jugar un paper crucial en el procés de la independència de Catalunya, sobretot en el context del referèndum de 2017, en què va participar activament en la declaració d’independència, tot i que posteriorment va experimentar una pèrdua de suport per les seves postures polítiques i la creixent competència d’altres forces independentistes com ERC.
2. Impacte a la governança de Catalunya
ERC: Un nou lideratge independentista
Des de les eleccions del 2015, ERC ha anat guanyant força i posicionant-se com la principal força política independentista a Catalunya. Després dels esdeveniments del 2017, en què el referèndum d’independència va tenir lloc i la proclamació unilateral d’independència va ser seguida de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ERC va adoptar una postura més central en la política catalana. En particular, ERC va aconseguir consolidar-se com una alternativa més moderada i dialogant en relació amb les altres forces independentistes, com el PDECat.
Aquesta consolidació es va reflectir en els resultats electorals i en el poder que ERC va guanyar a nivell institucional. En les eleccions del 2017, ERC va ser la segona força política més votada després de Junts per Catalunya (una coalició que incloïa membres del PDECat). Amb Oriol Junqueras com a líder i un discurs que combinava la defensa de la independència amb la preocupació per la justícia social, ERC va aconseguir atraure a un electorat més ampli, incloent-hi sectors moderats i progressistes de la societat catalana.
Amb la seva capacitat per establir acords i una major cohesió interna, ERC va començar a jugar un paper de lideratge en el Parlament de Catalunya i en els executius autonòmics, marcant una agenda política que es basava en la consecució de la independència però també en l’aprofundiment dels drets socials, la justícia econòmica i la renovació de les polítiques públiques de benestar.
PDECat: Crisis i reconversió
El PDECat, en canvi, ha experimentat una crisi de lideratge i una pèrdua d’influència política a mesura que ERC ha guanyat força. A diferència d’ERC, el PDECat no va aconseguir la mateixa estabilitat interna després de les eleccions de 2017. Les tensions internes i la falta d’una proposta clara en termes econòmics i socials van portar al partit a perdre el lideratge sobre el moviment independentista en favor de Junts per Catalunya, que va incorporar moltes de les figures clau del PDECat, com l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont.
Aquesta divisió interna va fer que el PDECat es convertís en una força política més petita i menys rellevant en la política catalana. Tot i així, el partit encara manté una presència important en algunes àrees i compta amb el suport de sectors que prefereixen un independentisme més moderat i amb una postura de conciliació amb l’Estat.
3. Les dinàmiques entre ERC i PDECat: Col·laboració i competència
Col·laboració en l’independentisme
Malgrat les seves diferències ideològiques i estratègiques, ERC i PDECat han cooperat en nombroses ocasions, especialment en l’àmbit del moviment independentista. El 2017, per exemple, ambdues formacions van treballar conjuntament per celebrar el referèndum d’independència, tot i que després es van produir diferències sobre com gestionar la crisi política derivada d’aquell procés. Aquesta cooperació va ser essencial per impulsar la declaració unilateral d’independència, però també va posar de manifest les discrepàncies internes sobre els mètodes per aconseguir la independència.
A nivell parlamentari, ERC i PDECat han arribat a acords per aprovar lleis i mesures a favor de l’autogovern de Catalunya, però també han coincidit en la necessitat de mantenir un relat comú de l’independentisme, tot i que la competència entre ells ha estat sempre evident. Aquesta competència es veu reflectida, per exemple, en les eleccions al Parlament de Catalunya, on ambdues forces han tractat de guanyar suports dins del mateix espai electoral.
Competència electoral i ideològica
Amb l’evolució de la política catalana, ERC ha aconseguit consolidar-se com una força més gran i influent que el PDECat, fins al punt que ha començat a dominar l’agenda política independentista. Els electors han tendit a preferir ERC pel seu missatge més clar i coherent sobre la independència, així com per la seva aposta per un model social d’esquerres que ha guanyat suport entre els votants progressistes.
El PDECat, en canvi, ha lluitat per mantenir el seu espai, ja que molts dels seus votants han emigrat cap a Junts per Catalunya o altres formacions independentistes. Aquesta competència ha portat a una fractura dins del moviment independentista i ha dificultat la creació d’una estratègia unitària per assolir l’objectiu de la independència.
4. Conclusions: El futur de la governança a Catalunya
El paper d’ERC i PDECat en la governança de Catalunya és innegable. Malgrat les seves diferències i tensions internes, ambdós partits han estat clau per a l’evolució del projecte independentista i per a la configuració de les polítiques públiques a la regió. Mentre ERC ha aconseguit consolidar-se com un partit de govern amb una proposta més moderada i inclusiva, el PDECat ha perdut pes a causa de la competència interna i l’augment de l’influx de votants cap a altres alternatives dins de l’independentisme.
Tot i que la competència electoral entre ERC i PDECat seguirà sent un tema central en les eleccions futures, el futur de la governança de Catalunya depèn de com aquestes dues formacions, juntament amb altres actors independents, siguin capaces de gestionar les seves diferències i contribuir a un projecte comú per a l’autogovern i la independència de Catalunya. En els pròxims anys, el canvi polític a Catalunya dependrà també de les decisions estratègiques que adoptin aquests partits per mantenir-se rellevants en un context de canvis socials, econòmics i polítics.
Leave a Reply